«Un deix de solitud / inversemblant» als poemes. Si són flors, Miquel Bezares… I si no ho són?
Aquest «si» que enceta el títol és el dubte i alhora la possibilitat que alimenta i plasma l’escriptura.
El vertigen de la pèrdua xoca contra «la fermesa / de l’arrel» pretesa, perquè pèrdua en aquest món és sofrença que torna patent en la natura, en la flòrula i les estacions, mentre que arrel és aquell deix
personal del poeta quan puntua els seus versos lluitant contra el sistema eixorc de la sintaxi.
Si Natalia Ginzburg afirmava que les comes d’un text són el peu ferm, el moment de pausa entre una passa i una altra, Miquel Bezares perd l’alè i amb el pes dels mots, que són nova llei gravitacional, fa caure al vers següent els punts i les comes del propi dir i desdir.
El poeta s’escindeix: senyor de l’estructura i esclau de la matèria que s’imposa, que l’habita i floreix.
«L’expressió […] esmolada del temps que no hem viscut» vibra a la part central que s’estén horitzontal com una mar cabalosa, un cor deixat damunt la taula per una nova natura morta, enmig de les dues verticalitats que obren i tanquen el poemari amb l’enlairament calibrat de dues columnes antigues, que se sustenten l’una a l’altra, miralls que del reflex en fan resposta i engany.
Si són flors, la bellesa serà ferida? El plor com a sang fosca i tot silenci, com tot amor, trencat dins de la respiració cíclica d’un «ocell obscur», afamegat de rel, que de l’aire en desafia la transparència.
«Pot un sol cos, / com la flor, / representar-nos?», Miquel?