Quan fugir del món és una forma de romandre-hi. De ser-hi més, d’entrar-hi endins, quan prendre portal és trobar l’escletxa i l’accés a la vida lenta i fonda, a la placidesa i a la serenitat. I de sobte, l’ombra de la vida s’il·lumina i ja és aquell immens amuntegament de les coses petites. Perquè les distàncies que inventa la fuita també teixeixen la proximitat. Fuga mundi és un mapa d’intensitats, en què aprenem que l’obediència a tot quant és minúscul és una obstinada indocilitat.
Perdre’s als afores del món i saber que l’ull també potser una ermita. I nedar en aquesta estètica del que és petit i del desdeny. O saber llegir en la clausura i el retir de Magdalena aquella temptació on ressona l’eco de la vida solitària fora del món. I brodar-se a l’arrupiment, replegar-se i estrafer-se per tal de pegar l’envestida i fugir. Fer-se escàpol i trobar en la discreció, en l’exigüitat i en la poca cosa de l’autoretrat d’una monja en una miniatura un plaer de viure, la pau i la calma.